Aquest pegament comunament conegut com a “pegament de ciano” o “superpegament”, té els seus orígens a la dècada de 1940. Va ser descobert de manera accidental pel químic estatunidenc Harry Coover mentre treballava per l’empresa Eastman Kodak. A 1942, Coover i el seu equip estaven investigant compostos químics per a desenvolupar un material transparent per als espiells dels rifles durant la Segona Guerra Mundial. Durant els seus experiments, van descobrir un compost anomenat cianocrilat, que tenia la capacitat d’adherir-se ràpidament a diverses superfícies quan entrava en contacte amb l’aigua.
Tot i això, en aquell moment, Coover no va reconèixer completament el potencial del cianocrilat com a adhesiu a causa de la seva ràpida polimerització i la formació d’una pel·lícula sòlida en presència d’humitat. En canvi, l’equip de recerca d’Eastman Kodak va centrar els esforços en altres aplicacions per al compost.
No va ser fins a la dècada de 1950 quan el cianocrilat va trobar el seu veritable propòsit com a adhesiu. Durant una demostració en un laboratori de recerca, Coover i els seus col·legues es van adonar de la sorprenent capacitat del cianocrilat per unir ràpidament objectes amb força considerable. Aquesta revelació va portar al desenvolupament del primer adhesiu comercial basat en cianocrilat, conegut com a “Eastman 910”. Des de llavors, el cianocrilat ha estat àmpliament utilitzat en una varietat d’aplicacions industrials, mèdiques i de bricolatge a causa de la ràpida acció d’unió i la força adhesiva.